La unitat impossible en política: egos o doblers?

El ciutadà de peu no entén per què partits que comparteixen bona part del programa són incapaços de presentar-se junts a unes eleccions. La resposta fàcil són els egos. Però potser hi ha alguna cosa més.

Una candidatura unitària no és només posar noms de diferents partits dins una mateixa papereta. Cada organització té la seva estructura, la seva comptabilitat i les seves necessitats econòmiques. Els resultats electorals també condicionen els recursos públics que rep. Per tant, negociar la unitat implica repartir representació, però també gestionar interessos econòmics i garantir la supervivència de cada partit.

Els egos hi són, però els doblers i el poder també compten. És la *realpolitik*, lluny dels idealismes i de les utopies. La política entesa com una batalla en què cadascú defensa el seu espai. I en les batalles, massa sovint, els principis acaben cedint davant la conveniència.

És trist. Fa plorar. Ens posa de peus a terra. És el maleït sistema, un engranatge que acaba condicionant fins i tot aquells que diuen voler transformar-lo. O potser és que, al capdavall, el sistema no és tan diferent de nosaltres. Probablement, és el que som.

A Menorca, l’acord de les forces progressistes per presentar una candidatura unitària al Senat és una excepció que demostra que l’entesa és possible. La naturalesa de la cambra alta i la seva vinculació territorial poden facilitar acords que en altres eleccions es compliquen.

Però la qüestió va més enllà de les sigles i de les aliances electorals. Quan els interessos de cada organització pesen més que l’objectiu compartit, la política corre el risc de convertir-se en una finalitat en si mateixa. I no ho hauria de ser. La política hauria de ser un mitjà per transformar la realitat, una vocació de servei públic que s’assumeix durant una etapa de la vida, no una manera de viure ni un espai on perpetuar-se.

No hi hauria d’haver una classe política desconnectada de la societat, sinó ciutadans compromesos que assumeixen temporalment la responsabilitat de gestionar els afers públics i que no obliden mai a qui representen. Perquè, quan conservar el càrrec, els recursos o la quota de poder passa per davant de les necessitats de la gent, els principis deixen de guiar la política i es converteixen en simples arguments de conveniència.

Allò que per al ciutadà és sumar forces, per als partits també pot ser negociar poder, recursos i supervivència. I mentre les organitzacions es miren a si mateixes, els problemes reals continuen esperant resposta.

Malauradament, quan la política s’allunya dels ciutadans i dels seus problemes reals per acabar mirant-se el melic, el desencís ocupa l’espai que hauria d’omplir la confiança. I és aleshores quan, com advertia Goya, els monstres emergeixen.