Hi ha botigues on hi entres a comprar una cosa i en surts amb un tros de memòria. Can Llufriu és una d’elles. Darrere el taulell d’aquest establiment del carrer de ses Parres hi ha gairebé vuit dècades d’història familiar, de canvis en els costums i en la manera de viure, però també d’una voluntat molt concreta: continuar oferint coses que, amb el pas dels anys, han anat desapareixent de molts altres comerços.
La història va començar el novembre de 1947, quan el matrimoni format per Toni Llufriu i Marianna Capó, procedents del camp menorquí, va comprar la casa del carrer de ses Parres on vivien. El seu fill gran, en Marc, va tenir la idea de convertir aquell espai en una botiga pensada inicialment per a la pagesia.
Era una Ciutadella molt diferent de l’actual. El camp tenia un pes important en l’economia i en la vida quotidiana de moltes famílies, i Can Llufriu va començar oferint allò que necessitaven per a les feines de cada dia: càvecs, cordes, lones, espart, poals, insecticides i tota mena de materials.
Però Can Llufriu no va ser mai només la història d’una persona. El projecte va implicar tota la família. En Marc i en Tòfol es cuidaven de les instal·lacions de la botiga; na Tònia feia de dependenta; na Magdalena s’encarregava de les compres, i en Toni assumia la part administrativa.
Era, en definitiva, un negoci familiar en el sentit més literal de la paraula.
Una botiga que va anar canviant amb Ciutadella
Amb els anys, Can Llufriu va començar a ampliar el seu univers. La botiga que havia nascut pensant sobretot en la pagesia va incorporar nous productes i nous serveis i va saber trobar altres necessitats dins una ciutat que també estava canviant.
Un dels àmbits pels quals va ser pionera va ser el muntatge de cortines i rielleria a tota Menorca. També s’hi varen incorporar la matalasseria i productes que avui formen part de la memòria de diverses generacions, com les sabates de Calçats Gorila o el conegut Friso, utilitzat a moltes cases per combatre les humitats.
En aquells anys, fins a onze persones varen arribar a treballar a l’establiment.
La botiga s’anava fent gran perquè també s’anaven fent grans les necessitats dels seus clients. I aquesta capacitat d’adaptació acabaria sent una de les claus per entendre com un comerç nascut el 1947 ha pogut arribar fins avui.
La crisi econòmica dels anys noranta va ser un d’aquests moments complicats. També ho va ser la mort d’en Toni, el germà petit, l’any 1994. Però la família va continuar endavant i Can Llufriu va tornar a ampliar el seu ventall amb articles de decoració i mobles auxiliars.
El que havia estat una part destinada a magatzem al carrer Murada d’Artrutx es va convertir aleshores en l’aparador de l’establiment.
La memòria de Magdalena
La història de Can Llufriu també es pot explicar a través de les paraules de na Magdalena Llufriu Capó, que durant anys va estar vinculada al negoci familiar i que va ser entrevistada en el marc del programa d’Establiments Emblemàtics de les Illes Balears.
En aquella entrevista explicava com, des d’aquella primera botiga de 1947, els productes s’havien anat ampliant a mesura que també canviaven els clients i les necessitats de la ciutat.
Recordava especialment aquella botiga plena d’espart, cordes, lones i poals, però també l’arribada de nous productes i serveis que varen permetre al negoci continuar evolucionant.
«A poc a poc vàrem anar ampliant la gamma de productes que veníem i també la clientela», explicava Magdalena Llufriu.
Magdalena va morir fa aproximadament dos anys, però el seu testimoni forma part de la memòria d’un negoci que avui continua en mans de la família.
La seva mirada servia també per entendre una de les característiques més singulars de Can Llufriu: la capacitat de conservar coses del passat sense deixar d’incorporar-ne de noves.
Per això, entre els prestatges i els racons de la botiga encara hi tenen un lloc destacat els productes artesans i naturals: cordes rústiques, d’espart, cànem o cotó; llenyers, senalles de palma, paneres d’esclata-sangs, tamborets de bova i tamarit, estores d’espart o fibra de coco, espardenyes, graneres de palma i mill.
I també motlles per fer formatjades, pastissets i crespells.
Objectes aparentment senzills que, per a molta gent, tenen al darrere una història personal.
El valor de trobar coses que encara existeixen
Potser és aquí on Can Llufriu ha aconseguit construir una de les seves principals senyes d’identitat.
No només vendre un producte, sinó conservar una manera de comprar.
Entrar a Can Llufriu encara permet trobar coses que no sempre són fàcils de localitzar en altres establiments. Productes vinculats a la vida quotidiana de Menorca, a la feina del camp, a les cases d’abans, a la cuina tradicional o als oficis artesans.
És aquesta barreja entre utilitat i memòria la que converteix la botiga en alguna cosa més que un establiment comercial.
Quatre generacions després
Avui, gairebé vuit dècades després d’aquell novembre de 1947, Can Llufriu continua obert amb una quarta generació al capdavant. És Gustau Taboada Llufriu qui assumeix actualment la continuïtat del negoci familiar.
En un reportatge recent de l’Ajuntament de Ciutadella, Gustau posa l’accent en un dels trets que considera essencials per entendre el comerç: la proximitat amb els clients. El contacte directe permet conèixer què necessita la gent i, a partir d’aquí, mantenir una oferta que s’adapti als nous temps.
Però aquesta adaptació, en el cas de Can Llufriu, no significa renunciar a allò que l’ha fet reconeixible durant dècades. La idea és mantenir l’essència de la botiga mentre el negoci continua evolucionant.
És, en certa manera, el mateix repte que la família ha afrontat al llarg de tota la seva història.
La veu de Magdalena Llufriu forma part ja de la memòria d’aquest recorregut. Les seves paraules expliquen una etapa del negoci i ajuden a entendre com Can Llufriu va arribar fins aquí. Avui és Gustau Taboada Llufriu qui n’assumeix el testimoni.
I potser aquesta és la millor manera d’entendre què significa arribar a 79 anys.
No es tracta simplement d’haver mantingut oberta una botiga.
Es tracta d’haver aconseguit que, mentre Ciutadella canviava, algunes coses continuassin allà.
Una corda d’espart. Una senalla. Un motlle per fer formatjades. Un tamboret de bova. Una espardenya. Un objecte que potser algú compra avui i que un altre va comprar fa cinquanta anys.
Can Llufriu continua venent productes.
Però, sense proposar-s’ho, també continua conservant una cosa molt més difícil de trobar: la sensació que una part de la Ciutadella de sempre encara té la porta oberta.
