Hi ha records que guardam dins fotografies, cartes antigues o objectes que, vistos des de fora, poden semblar insignificants. Però n’hi ha prou de tornar-los a tenir a les mans perquè alguna cosa es desperti: una persona que ja no hi és, una abraçada, un dia feliç. Potser per això continuam creant: perquè hi ha coses que no voldríem perdre del tot quan el temps passa.
L’art ha estat, entre moltes altres coses, una manera de donar forma a les emocions i convertir experiències efímeres en alguna cosa que podem conservar. De vegades, una imatge ens retorna a un moment de la vida amb una força inesperada.
Clara Gardés, artista menorquina, ha descobert aquesta dimensió de la creació a través del live art, una pràctica que duu la pintura al centre de les celebracions. Durant un casament o un altre esdeveniment, dibuixa els protagonistes o els convidats perquè puguin endur-se’n una il·lustració feta en directe. La pintura neix mentre la festa continua, entre converses, retrobaments i emocions compartides.
Però, més enllà de la novetat de veure una artista treballar durant una celebració, hi ha una qüestió més profunda: què passa quan una obra deixa de parlar només de qui la crea i comença a formar part de la història d’una altra persona?
De l’univers propi a les històries dels altres
Gardés es va graduar en Belles Arts el 2021 i va continuar la seva formació a Barcelona i Bolonya. Procedent d’una família vinculada al dibuix i la pintura, ha desenvolupat una trajectòria que combina la creació artística amb la docència, les exposicions i l’experimentació amb diferents tècniques.
En aquest recorregut, també ha canviat la seva manera d’entendre la feina. «Quan vaig començar, entenia l’art sobretot com una manera de transmetre el meu món interior, les meves emocions i inquietuds», explica. Amb el temps, però, ha descobert que també pot tenir una dimensió molt més humana i compartida.
Crear pot ser una manera d’explorar allò que duim a dins, però també d’apropar-nos a les experiències dels altres. A través dels encàrrecs personalitzats i del live art, Clara ha trobat aquest espai de trobada: no es tracta només de crear una obra que expressi la seva pròpia mirada, sinó de posar-la al servei d’una història compartida.
Fa poc, per exemple, li varen encarregar un retrat familiar per regalar. «Em va semblar molt bonic pensar que, a través d’unes pinzellades, podia representar tota una història de vincles, afecte i records compartits».
Un retrat familiar no és només la representació de diverses persones. També pot parlar dels anys viscuts junts, de les relacions que les uneixen i de tot allò que no sempre necessita ser explicat amb paraules. L’artista transforma aquesta realitat en una imatge; el significat que adquirirà després dependrà, en bona part, de qui la rebi.
L’art també passa entre nosaltres
Aquesta dimensió compartida es fa especialment visible en el live art. En un casament, una il·lustració pot arribar a les mans d’una persona mentre encara està envoltada dels familiars i amics amb qui celebra aquell dia. L’obra no apareix deslligada del moment: neix dins la mateixa experiència que després ajudarà a recordar.
Les imatges d’una núvia que sosté el dibuix dels nuvis davant la casa de Santa Mariana i que, tot seguit, abraça una convidada ens acosten a aquesta idea. No podem saber tot el que senten les persones fotografiades, però sí que podem observar com l’obra entra en la celebració i es converteix en un motiu de trobada.
La fotografia i la pintura ofereixen maneres diferents de conservar un record. Una registra una imatge; l’altra incorpora la interpretació de qui dibuixa. Cap de les dues no pot retenir exactament el que ha passat, però una il·lustració creada expressament per a una persona pot adquirir un significat particular perquè ha nascut pensant en ella i en aquell moment.
L’art no necessita provocar sempre una emoció intensa per tenir valor. De vegades, la seva força és més discreta: una imatge que ens agrada, un paisatge que ens fa aturar o un dibuix que ens recorda algú. El que importa és la connexió que pot establir amb qui el contempla.
Es pot viure de l’art?
La trajectòria de Clara també posa damunt la taula una realitat menys visible: la dificultat de convertir la vocació artística en una professió sostenible. Després de formar-se en Belles Arts, va completar el màster de professorat i, des de fa quatre anys, compagina la docència artística amb la seva activitat com a artista autònoma.
El camí no ha estat lineal. Hi ha hagut etapes amb més inspiració i d’altres amb menys, mesos amb més encàrrecs i d’altres amb menys feina. També s’ha trobat amb les dificultats del circuit expositiu, com les quotes de participació i les comissions de les galeries. Això l’ha empesa a cercar altres vies per compartir i comercialitzar la seva obra, especialment les xarxes socials, els encàrrecs personalitzats i el live art.
«Amb el temps he après que aquestes fluctuacions no et fan menys artista ni resten valor a la teva obra», afirma.
És una reflexió que va més enllà de la seva experiència personal. La trajectòria d’un creador no es pot mesurar únicament pel nombre d’exposicions, els encàrrecs rebuts o la continuïtat dels ingressos. També hi ha les hores de preparació, els experiments que no arriben a bon port i els moments de dubte que formen part del procés creatiu.
Clara resumeix el seu recorregut amb una frase que li agrada especialment: «L’èxit és quan es troben la preparació i l’oportunitat». Hi ha hagut oportunitats, però també moltes hores de dedicació i esforç. Per això considera important continuar evolucionant, aprenent i mantenint viva la il·lusió pel que fa.
La seva experiència recorda que l’art no existeix al marge de les condicions materials. Els artistes també necessiten trobar espais, públics i formes de sostenir la seva feina. Explorar nous camins, però, no implica necessàriament renunciar a la vocació, sinó cercar maneres de mantenir-la viva.
El poder de l’art
Robe Iniesta es va demanar a El poder del arte si l’art ens podria salvar d’una vida inerta i trista. És una pregunta que connecta amb l’experiència de Clara Gardés: què ens aporta la creació que no sempre podem trobar en altres llocs?
Una pintura no pot desfer una pèrdua ni garantir-nos la felicitat. Però pot ajudar-nos a mirar el món amb uns altres ulls, a reconèixer una emoció o a trobar una forma d’expressió quan les paraules no basten.
En el cas de Clara Gardés, aquesta possibilitat es fa evident a través de les històries de les persones per a les quals treballa. Un retrat familiar, una il·lustració regalada en un casament o una obra creada a partir d’un encàrrec poden convertir-se en una manera de dir: aquestes persones són importants per a mi; aquest moment forma part de la meva vida.
Potser aquesta és una de les dimensions més humanes de la creació: la possibilitat que una cosa que ha sortit de la mirada d’una persona acabi adquirint un significat profund per a una altra. L’artista hi posa la tècnica, el temps i la sensibilitat; qui rep l’obra hi incorpora la seva pròpia història.
«Una de les coses que més m’omplen de la meva professió és precisament aquesta: poder transformar les vivències d’altres persones en art», explica Clara. «Amb els anys he après que l’art no és només allò que necessitam expressar, sinó també allò que podem oferir als altres».
I potser no cal demanar a l’art que ens salvi de tot. Potser basta que ens ajudi a reconèixer allò que estimam, que ens permeti conservar una part de les persones que formen la nostra vida o que ens faci aturar un instant enmig de la pressa quotidiana.
Al capdavall, una obra pot començar amb unes pinzellades sobre un paper i acabar formant part de la història d’una família. Potser el poder de l’art també és aquest: convertir una emoció en una imatge i fer que, molt de temps després, aquella imatge encara ens digui alguna cosa.
