Tenim sempre a la memòria, en el decurs d’una vida, concerts mítics i imborrables. Són miralls i records d’una època, de llocs i de persones. D’aquest tipus va ser, per exemple, el concert de comiat dels Ja t’ho diré l’any 2013. Llavors encara hi érem tots.
Però ara ja no. Que la vida va en serio uno lo empieza a comprender más tarde, ens va dir Gil de Biedma. I certament avui en Sente Fontestad ja no és entre nosaltres. Per aquest motiu, el retorn dels Ja t’ho diré a Ciutadella, onze anys després, per retre-li l’homenatge més gran, amb amics, transcendeix la música. En realitat, ens parla de la vida, del camí, del cicle que totes i tots recorrem. D’un dia que va començar, però que també haurà de cloure.
Ahir a la nit, prop de 4.000 ànimes es van reunir a l’aparcament de la Pau per ser part d’aquest comiat. El concert d’ahir és la història d’en Sente Fontestad, musicada per la batuta dels Ja t’ho diré i amics, molts d’amics, amics de veritat, vinguts de tot arreu dels territoris germans. Una comunió artística que va actuar com una sola veu, perquè el missatge era el mateix: recordar-nos la història d’una absència irreparable, la d’en Sente. I ho van aconseguir en una nit nostàlgica, trista i alegre, tot alhora i sense filtres.
El concert va arrencar, com no, amb la sintonia d’El hombre y la tierra, i la imatge d’en Sente a la pantalla va capturar la mirada de tothom. Va ser el pròleg d’una nit plena d’emoció, que va començar fort amb Si vens, una de les seves cançons més emblemàtiques. Durant el concert, van sonar Per a tu, La mar, Sal i dolçura, Cada racó, Es vell pescador, Ei, Joan i altres. Cada cançó era un fil que unia els records de tots els presents, des d’una infància viscuda a Ciutadella fins a la nostàlgia de la joventut i l’enyorança dels amics que ja no hi són.
En un dels moments més emotius de la nit, la bateria d’en Sente va tornar a sonar. A través d’un vídeo amb la música d’Així i tot, en Sente semblava estar allà, tocant amb els seus companys per última vegada. La màgia es va multiplicar amb el final del concert, quan va sonar una segona versió de Si vens.
I al final el concert va cloure amb una apoteosi col·lectiva, quan més de setanta artistes es van unir a l’escenari per interpretar Jingo, de Carlos Santana. Músics, públic i amics van ballar plegats, convertint aquell moment en una celebració de la vida i de la música com a llenguatge universal. Al final, la música ens torna a les arrels, a l’essència. A la vida viscuda. Perquè, en el fons, tot es redueix a això: compartir, sentir, ser.
Aquest concert era per ell, però també per nosaltres. Perquè la història dels Ja t’ho diré és també la nostra. Una història de comiat, de records d’infantesa, d’enyorança. Ahir no va sonar, però tots vam sentir els versos de M’allunyaré de Gumersind Riera:
Quan m’hagi mort
no cerqueu per aumont ses meues rimes,
serà inútil, no estaran a cap llibre,
ni les trobareu tampoc
a cap boca femenina.
No les cerqueu per aumont,
s’hauran fet gotes anònimes
dins d’aigües menorquines.
Gràcies, Sente.
Per sempre, JA T’HO DIRÉ.
